El 27 de maig, l’escriptor Rafafel Chirbes (Tavernes de la Valldigna, 1949) va publicar un article d’opinió al Frankfuter Allgemeine Zeitiung, d’eixos que es qualifiquen com a demoledors. Pel seu interès, vos el reproduim traduït al valencià. Un retrat realista, com l’escriptura de Chirbes, de l’Espanya de Zapatero.
Dimecres 12 de maig, José Luis Rodríguez Zapatero anunciava al Parlament espanyol una sèrie de mesures anticrisi que incloïen: congelació de les pensions dels jubilats, baixada de salaris als funcionaris, restriccions en els pagaments de les ajudes a ancians i malalts, i en l’ús dels medicaments, i el fi de la seua oferta estrella de les eleccions: el xec-nadó (una mesura per la qual qui engendrava un fill o l’adoptava, fos quin fos el seu salari o posició econòmica, rebia automàticament unes estrenes de dos mil cinc-cents euros). Com a colofó, va augurar també el president un notable retallada de les inversions en obra pública, i –això ja fora de discurs– va filtrar a la premsa la caducitat dels quatre-cents euros mensuals que l’Estat concedeix als aturats de llarg abast. En cinc minuts, dinamitada la seua retòrica de president dels drets socials. Apartava d’un cop amb la mà als caníbals del liberalisme, i s’asseia a la taula per menjar-se els febles amb una gana més que notable.
Una setmana abans, havia declarat que mai prendria cap mesura que impliqués retallades socials.”Per raons ideològiques”, va dir. Però, la ideologia és una matèria modelable, i, mentrestant, havia viatjat a Brussel·les i s’havia trobat amb les llarguíssimes cares dels caps d’Estat i de Govern de l’Eurogrup que li havien dit que es busqués una altra nova retòrica (l’idioma que entén el mercat) i que, a partir d’aquest instant, l’economia del seu país ja no anava a dirigir-la ell, perquè havia mostrat una incapacitat manifesta. El mateix Obama li va telefonar unes hores abans de la seua intervenció parlamentària, pel que sembla preocupat per la situació espanyola. Des d’ambdues ribes de l’oceà, se’ns enviava als espanyols el missatge que no som un país sobirà, sinó intervingut; que som una cosa semblant al que va ser el Marroc per a Espanya a principis del passat segle: un protectorat (ens ho temíem des del mateix dia que entrem en l’euro, o encara abans, quan va començar a arribar-nos una pluja de milions perquè desmantelàrem la nostra modesta economia productiva). El president que, fa tres anys, es va mostrar satisfet d’haver avançat en PIB a Itàlia i amenaçava a Sarkozy amb que aviat deixaria a l’esquena a França, s’empassava amargament les seues paraules. No li quedava més remei que anar al parlament espanyol a donar compte de la nova situació en aquesta llengua comprensible per als mercats: com han dit alguns diaris, es feia la seua pròpia esmena a la totalitat, o el que, en la mecànica parlamentària espanyola, es diu la seua pròpia moció de censura. Mentre parlava, tenia la trista cara dels suïcides.
En pocs minuts es venia a baix tot la carcassa ideològica sobre el qual s’ha sostingut durant sis anys aquesta variant contemporània de la socialdemocràcia, que s’ha cregut fora de perill dels avatars econòmics, gràcies a una estratègia per la qual els problemes de la vida quotidiana es retiren de l’escena pública i són substituïts –en una acurada estratègia– per la botiga de joguines del que alguns han definit com Cultural War: és a dir, per la posada en primer pla de conflictes més o menys intranscendents, amortitzats, silenciats o oblidats, i la dramàtica escenificació li ha servit per mantenir la ficció d’una política progressista, que hi ha una diferència essencial entre democristians i socialdemòcrates, obviant que el moll del progressisme té a veure, sobretot, amb la forma en què un es guanya el pa de cada dia (i si pot guanyar-se’l o no), i amb l’estratègia amb què es reparteix la gran pastís nacional entre els ciutadans. El prestidigitador Zapatero ha aconseguit amagar durant anys aquesta primacia de l’econòmic, gràcies al fet que, a Espanya, la llista de conflictes que poden extreure’s de la guarda-roba i treure’s a escena és nombrosa: clericals contra laics; avortistes contra antiavortistes; espanyolistes contra nacionalistes; defensors de la negociació amb ETA i partidaris de la mà dura; ecologistes contra negacionistes, partidaris dels transvasaments d’aigua contra partidaris del cabal natural dels rius; masclistes contra feministes i homòfobs, i fins i tot, i sobretot –sí, setanta anys després–, hereus de les víctimes de la guerra civil contra hereus del franquisme. Si hi afegim el maneig polític dels temps judicials en els escàndols de corrupció que afecten el partit de l’oposició, el despatx al Palau de la Moncloa semblava assegurat durant uns quants anys. Com li va dir Zapatero en vigílies electorals a un locutor amic, i va recollir un micròfon indiscret: “A nosaltres ens convé tensionar”. Segons els càlculs del líder socialdemòcrata, enmig d’aquest agitat guirigall nacional, podia seguir caminant sobre les tèrboles aigües de l’economia sense mullar-se ni les sabatilles: només faltava que Europa es recuperés en un parell d’anys, és a dir, en vigílies de les properes eleccions espanyoles: el tap espanyol suraria de nou sobre el mar de riquesa continental i ell podria seguir presentant-se com defensor del progressisme.
De fet, des que es va iniciar la crisi, l’embolic ideològic ha permès que els sindicalistes hagen seguit fent entendridores fotos amb el president del govern mentre les xifres oficials parlen de quatre milions sis-cents mil aturats, i les reals superen amb escreix els cinc milions. Els líders sindicals han donat suport sense fissures a un govern les úniques mesures anticrisi s’han substanciat en la concessió d’ajuts a les empreses automobilístiques i en un lliurament de desenes de milers de milions a la banca, executada sense cap control, amb l’excusa ideològica de que aquests milions anaven a servir perquè les entitats donessin crèdits a les famílies i als petits empresaris en dificultats. Però la banca, mentrestant, s’ha dedicat a comprar firmes estrangeres, a concedir jubilacions fastuoses als seus directius i descriure de brillants comptes de resultats fi d’exercici. Els sindicats (greixats amb donacions multimilionàries) no han mogut un dit pels que veien desaparèixer els seus llocs de treball, els que perdien els seus pisos i els que havien de tancar les seues empreses. Durant els últims mesos, l’única batalla sindical visible –seguint l’estratègia del govern– ha estat la defensa d’un jutge que porta vint anys intrigant en política. Zapatero i la seua ministra d’economia han pogut presumir davant l’oposició de pau social en aquesta línia postmarxisme que la socialdemocràcia és la millor gestora del capitalisme, i que, d’altra banda, compta amb tan bona tradició a Espanya: en els vuitanta va ser el govern del socialdemòcrata Felipe González l’encarregat de portar endavant la duríssima reconversió industrial que demanava l’implacable capitalisme europeu; de multiplicar els acomiadaments empresarials fins elevar l’atur a taxes abans mai imaginades, de domesticar als sindicats, i de ficar el país en l’OTAN.
Zapatero ha estat treballant en sordina a favor de la gran banca i dels especuladors als que de cara a la galeria ataca amb demagògia populista: Les vicepresidentes del govern (hi ha dos) van arribar a amenaçar amb portar a la presó a qui difongués rumors sobre de la crisi. Pel que sembla, acabaven de descobrir que l’essència del capitalisme és l’especulació: comprar barat i vendre car.
Xerrameca. En les seues actuacions, ni una sola referència a tocar l’estatus d’uns bancs que, segons llegisc a la premsa, són les entitats europees que més cobren als seus clients per serveis i les que menys paguen per rendiments; sota el seu mandat, s’ha suprimit l’impost de patrimoni i no s’han gravat els béns sumptuaris, tampoc s’ha mirat cap a les societats d’inversió, aquests refugis de grans fortunes que es coneixen amb el nom de SICAV, Societats d’Inversió de Capital Variable, amagatalls financers, per entrar a els quals cal comptar amb un mínim de 2.300.000 euros, i que cotitzen a l’u per cent. El discurs del 12 de maig, aixeca el teló de la retòrica i, en escena, apareix l’amarga realitat.
L’excitant enrenou dels diners. Bambi (així se’l coneix a Zapatero, pel seu discurs bonista) té aguts ullals amb els que dóna mossegades, fins i tot als seus ingenus votants. Comencen a sentir-se les veus d’alts càrrecs del partit socialista que veuen la seua butaca en perill: no es queixen que el president siga injust en prendre aquestes mesures, sinó que els deixa sense discurs polític davant la dreta. Volen un altre guió que servisca per fer de nou la manta per sobre de la realitat.I ell mateix ha cregut necessari anunciar precipitadament que aviat arribaran impostos que gravaran als que més tenen: la banca, a l’Església, als rics (se’ls omple la boca de saliva en dir la banca, els rics, l’església: cultural war en estat pur). La batedora populista torna a girar. Potser queda algú que es crega alguna cosa. No ho sé.
