Fa uns dies, el PP i el PSOE van aprovar junts la nova llei de la Funció Pública a les Corts Valencianes, amb el vot en contra de la resta de la Cambra, coses de la dinàmica parlamentària. I uns i altres explicaven la seua posició sense cap rubor, amb normalitat democràtica. Tot i que la nova llei eixia endavant sense la incorporació del requisit lingüístic. Això sí, al mateix temps que s’aprovava la llei, una diputada del PSOE s’agafava a la pancarta pel requisit lingüístic que s’exhibia a la porta de les Corts, com si res, sense cap problema. És a dir es reclama una cosa, però en vota una altra. Com volent fer-nos creure que pensen una cosa però després a l’hora de la veritat, i el que valen són els fets, voten una altra.

Però la qüestió té gràcia. L’any 2001 l’aleshores secretari general del PSOE, Joan I. Pla, es va fer una foto amb altres dirigents del Bloc i d’EU, i es va comprometre a defensar el requisit lingüístic. I ara quan arriba el moment de la seua defensa, la nova direcció del PSOE fa el contrari, però el súmmum del cinisme, és que ha estat el diputat Joan I. Pla qui s’ha encarregat de defensar la posició del seu grup, això sí, en aquest article concret van votar en contra, però la llei en el seu conjunt a favor. Serà que ens volen fer a tots ximples, perquè una altra cosa seria pitjor.

Ara no em diran vostès que això de la diputada votant una cosa i manifestant-se per la contrària, no deixa de tenir la seua gràcia. Encara que el més curiós és la pràcticament nul·la reacció de les entitats allí presents. I dic jo, no s’hauran assabentat o és que no voldran saber.

I és que això del valencianisme transversal té aquestes coses, tot i que a l’hora de la veritat, la cabra siempre tira al monte. El PP en això no enganya. Sempre han estat a la contra i aquesta vegada no s’han equivocat.

Això sí, després hem d’aguantar per part d’alguns dirigents del PSOE valencià, i no va per tu Jorge, tu com el PP també ho tens clar, aquest discurs culturalista de bla, bla, bla … i la culpa de tot la té el PP. Els fets parlen per si sols, ara voteu al costat del PP aquesta llei, doneu suport la desaparició de Bancaixa i la CAM i el que et rondaré morena.

Vosaltres podeu pactar amb el PP temes de molta força, però cuidadín que ho facen altres, perquè en aquest cas l’adjectiu de traïdor, la pinça, etc. Es queden curts. La realitat és aclaparadora, per molt que la cort de palmers-columnistes isquen a defensar-los. Amb la que està caient no veig molt clar que ells siguen l’alternativa.

Anem a esperar a veure la reacció del valencianisme cultural, civil i educatiu. De la seua reacció traurem les nostres conclusions i amb aquestes conclusions s’haurà d’actuar. O és que una altra vegada anem a deixar passar un fet de tanta transcendència i tots tant amics. Amb mi que no compten. Jo no cobre subvencions.

Pere Mayor

No hi ha cap dubte. Perquè funcione l’estat de dret, han de funcionar el més correctament possible els seus tres braços, l’executiu, el legislatiu i el judicial. Sense això no hi ha democràcia.

I des de la transició democràtica, el judicial ha quedat relegat. Es indicadors així ho confirmen, segons el Consell d’Europa per cada 100.000 habitants tocarien 20 jutges i aquí no arribem ni a la meitat. Si els judicis de faltes s’haurien resoldre en dies, aquí són mesos, els contenciosos administratius triguen dos anys, etc. Això vol dir que la justícia aquí, ni és eficaç, ni àgil, ni propera al ciutadà, creant-se així un nivell d’indefensió que fa que el sistema falli.

Si a això li sumem instal·lacions completament obsoletes (visiten si tenen ocasió el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana), així com una molt feble informatització, les deficiències són encara pitjors. I és que és una evidència el fet que la justícia és la parent pobre de l’administració, amb uns pressupostos molt allunyats de la mitjana europea. Amb aquest panorama, és normal que es produisquen situacions irregulars o de reacció tardana. Comparen amb la modernització de l’Agència Tributària, per exemple

Els jutges són persones humanes amb virtuts i defectes, carregats de responsabilitat. Els seus errors es noten molt i la gran majoria no són jutges mediàtics, sinó tot el contrari.

Però la pregunta que hem de fer-nos és, per què el poder executiu manté a ratlla al poder judicial?. Tant és el color polític de l’executiu, els fets ens demostren que ningú ha apostat per una veritable reforma judicial, ajustada a les necessitats actuals, amb els paràmetres dels països avançats de la Unió Europea.

Tindrà raó el jutge degà de València Pedro Viguer, que diu que “la justícia no interessa als polítics perquè no és rendible electoralment”. Doncs pot ser que siga així, en tot cas és una veritat com un puny que als polítics que han governat, la justícia els ha interessat molt poc, pel que fa al seu funcionament. Però en altres aspectes, la seua instrumentalització política per exemple, és ben coneguda.

Que la justícia siga ineficaç i lenta fa que els casos s’eternitzen i amb la que està caient, alguns polítics acusats s’estan refugiant en això, a la lentitud i la ineficàcia.

I com a tot arreu couen faves, dóna la sensació que hui per tu i demà per mi i mentre la casa per escombrar i pagar-lo poca roba. És cert que quan arriba la campanya electoral, la justícia no està entre els temes principals. La gent se’n recorda quan ha de recórrer a ella i en aquell moment paga les conseqüències.

Hem desaprofitat els anys passats, de pressupostos generosos i ara amb la crisi, molt em tem que una altra vegada no estarà entre les prioritats, amb el bé que vindria ara una justícia ràpida i eficaç. És encara des de la transició una assignatura pendent que ningú vol aprovar.

Pere Mayor

L’Editorial Afers de Catarroja [País Valencià] publica quatre revistes d’investigació de referència en l’àmbit acadèmic: Afers,Fonaments, Segle XX iEl Contemporani.

La revista d’investigació histórica Afers. Fulls de recerca i pensament va nàixer l’any 1985 de la mà d’un grup de joves historiadors valencians sota la direcció de Sebastià Garcia Martínez (1942-1986). La idea va sorgir en el transcurs del Primer Simpòsium d’Història de l’Horta-Albufera [precedent dels posteriors Congressos d’Història de l’Horta Sud], celebrat a Silla. Inicialment, en els dos primers números, la revista abraçà temàtica d’història comarcal, però a partir del tercer número es va ampliar el seu àmbit d’interessos. Del 1985 ençà han eixit a la llum seixanta-un números (vint-i-tres volums), dels quals ara l’editorial del mateix nom i amb seu a Catarroja n’ha reproduït cinquanta-dos (vint volums) en edició digital.

Actualment està dirigida per Manuel Ardit, professor de la Universitat de València, mentre que l’historiador catarrogíVicent Olmos és el cap de redacció de la revista i editor de l’Editorial Afers. Vicent Olmos ha coordinat des de 1985 l’edició de la revista Afers, alhora que ha posat en marxa altres revistes especialitzades com ara El Contemporani, Fonaments i Segle XX. A més, l’editorial també publica la col·lecció “Personatges” sota la direcció de Vicent Olmos.

Afers ha esdevingut amb els anys una revista de referència que, editada en català, ha mantingut la independència intel·lectual i ha salvaguardat la pluralitat de posicions respecte del fet històric, a més d’haver-se convertit en una publicació capdavantera i de referència per a la historiografia dels territoris de llengua catalana. Els debats que han acollit les seues pàgines, les monografies o els dossiers que ha publicat, coordinats —i avalats— per historiadors de renom, van de la prehistòria a la més recent “actualitat històrica”, o de la geografia històrica a la historiografia.

En la construcció d’aquest segell de qualitat de la revista Afers han contribuït al llarg d’aquests vint-i-cinc anys destacats historiadors i especialistes que han format part del consell de redacció i del consell assessor, aportant idees i saber…

Francesc Martínez

Papers de l’Horta, 30 (2010), p. 34

Amb el que els està passant a les empreses de doblatge amb Canal 9, és a dir que ni cobren la feina feta i, a més, se’ls retalla el pressupost un 70%, és un bon moment per recordar la Llei de Creació de Radiotelevisió Valenciana, on queda clar que la gran raó de ser d’una ràdio i una televisió autonòmica valenciana és el fet que aquí hi ha dues llengües oficials i una, el valencià, necessita els seus mitjans de comunicació públics, com té l’altra.

Siguem justos, això mai s’ha complert ni amb el PSOE ni amb els governs del PP. Hi ha hagut moments millors i la majoria bastant dolents, però ara amb la retallada del 70% al doblatge, la cosa es posa pitjor que mai. Si, a més, a tot això li sumem el que està passant a Radiotelevisió Valenciana, dóna la sensació que camina cap a l’abisme.

El dèficit acumulat passa de llarg dels mil milions d’euros. Segons la Sindicatura de Comptes, cada any els costos de la nostra televisió són de 250 milions d’euros.

La plantilla sobrepassa els 1900 treballadors i curiosament la majoria dels seus programes són de producció externa. I dic jo què fa la majoria de la plantilla? Segurament, com que són familiars i amics i / o militants d’un mateix partit, doncs aprofiten el temps per reciclar-se. No crec que cap empresa privada pogués suportar aquesta situació.

Si, a més, li sumem els últims casos en via judicial, així com la despresa col·laboració en la visita del Papa, l’embolic és de tal magnitud, que tot apunta que caminem cap al final.

I el pitjor de tot és que els centenars de milions d’euros ja gastats, ens han servit per a poc. Ni hem creat empreses potents de doblatge, ni hem ajudat al teatre ni al cinema ni als seus els seus actors, no hem ajudat tampoc als cantants, grups musicals o músics en general, ni…  ni per descomptat hem contribuït a la recuperació i dignificació del valencià.

I llavors perquè ha servit dit esforç. Jo tinc una vaga idea, però serà el seu Consell d’Administració i sobretot qui els ha nomenat, els que algun dia hauran d’afrontar el problema. I sembla ser que el dia s’acosta, les Caixes i els Bancs comencen a dir prou.

Des de fa anys la responsabilitat principal recau sobre el PP i els seus governs, la seua instrumentalització partidista és tan descarada que ja afecta la seua quota de pantalla, la seua credibilitat està sota mínims.

Els qui poden han de arremangar ja, abans que siga tard, Canal 9 no és TVE. Radiotelevisió Espanyola té un estat darrere i davant si cal, amb tot el que això comporta i Radiotelevisió Valenciana té una malgastadora i fràgil autonomia governada des de Ganímedes.

Espere pel bé de la meua llengua, que no és amb la que escric aquestes paraules [aquesta és una traducció de la col·laboració setmanal que l’autor fa al diari El Mundo cada dijous], que la cosa tinga encara solució.

Pere Mayor