Amic Joan Ignasi, te’n recordes què estaves fent l’11 de maig del 2001, a les 11 del matí? Per evitar-te haver de consultar l’agenda, et refrescaré la memòria. Estaves a la Societat Coral El Micalet amb Joan Ribó i amb mi, defensant la necessitat d’incloure el requisit lingüístic en la funció pública. Res més que això. Feia poc que havíem tancat l’Acadèmia i era un moment magnífic per començar a parlar de mesures, efectives i palpables, de normalització de la nostra llengua. Nosaltres vam decidir ser el front polític d’aquesta iniciativa d’Escola Valenciana i altres entitats. T’he de dir que aquella foto va ser del tot necessària. Una fita. Que el teu partit donara suport obria un camí per aconseguir canviar l’estatus del valencià en l’administració i suposava esmenar la pàgina a la política lingüística que Lerma i companyia vàreu practicar quan governàreu.

Han passat els anys. El govern de Camps no sols no ha caminat per la senda de la normalització, sinó que ha pres el camí que, ni tant sols Zaplana, va gosar caminar. Davant això, tu i el teu grup parlamentari heu pactat la Llei de la Funció Pública amb el PP de Camps, on el requisit ni apareix. El PP no sols està laminant l’escola en valencià, sinó que d’ara endavant, amb el vostre ajut, els opositors hauran de demostrar que saben valencià una vegada hagen aprovat l’oposició. No mai abans. O siga, que el teu secretari general, successor teu, t’ha fet defensar tot el contrari que el que tu, quan vas ser secretari general, defensares. . Pactant amb el PP, és clar.

En els últims dies, Ximo Puig, el teu company d’escó, estava molt irritat amb Morera perquè el Compromís havia pactat amb el PP la Llei de Règim Local, per garantir entre altres que amb un regidor s’hi pot tindre grup municipal, mentre que el PSOE havia decidit excloure’s. De fet, Ximo li va retreure a Morera eixa cançoneta de que si la gent del BLOC som de dretes perquè pactem amb el PP en algun Ajuntament. Mira, jo no vaig pactar amb Camps l’Estatut. Ni estic d’acord amb la pèrdua de Bancaixa i la CAM, que els membres nomenats pel teu partit a Bancaixa i la CAM aprovaran. T’insistisc: pense que la foto de l’11 de maig del 2001 va ser positiva. Ribó segur que ho pensa. Només tu has canviat d’opinió. No trobe explicació. O sí, perquè el teu company Ximo Puig és capaç de votar en contra del requisit lingüístic o contra l’Institut Ramon Llull en les Corts i al mateix temps enrotllar-se amb la bandera de la llibertat d’expressió per defensar les emissions de TV3 a Morella. Que algú els explique a la gent d’Escola Valenciana per què, per exemple, Ximo Puig diu sí a la TV3 i no al requisit lingüístic.

En conseqüència em pregunte per què Escola Valenciana, Acció Cultural i tants altres entitats que han impulsat una plataforma pel Requisit Lingüístic, amb el nom de Sí al Valencià, encara no han fet declaracions contundents contra la decisió del PSOE de votar contra el requisit. Dic jo que tampoc no passaria res si aquestes entitats no pensaren només en les ajudes públiques que reben (s’entén que del PP no, per tant, vostès mateix) i foren exigents, d’una vegada per totes, amb un partit, el PSOE; que no sols ha permès la pèrdua de les caixes valencianes d’estalvi o l’Estatut, sinó que ara vota contra el requisit. Sempre, poca casualitat, de la ma del PP.

Pere Mayor, president de la Fundació Valencianista i Demòcrata

El 29 de juny, a les Corts Valencianes, amb els vots a favor del PP i PSOE i el vot en contra del Compromís van aprovar la nova Llei de la Funció Pública, que no reconeix el requisit lingüístic. Eixe mateix dia, al diari El País, ens trobàvem amb aquest magnífic article de Manuel Pérez Saldanya, vice-president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua parlant-nos del concepte de competència lingüística. Si llegim l’article encara ens sobta més el vot del PSOE en contra del requisit.

Catalunya i València tenen una darrera i gran oportunitat de reforçar els seus lligams econòmics i socials i construir una gran megaregió de vocació i ambició europea. Més enllà de la llengua i de la cultura, dos trets distintius que no són suficients per als interessos materials compartits en aquest moment de globalització, l’horitzó d’una cooperació estable i fructífera entre València i Barcelona obriria camins insospitats. Però aquest futur es basa en un passat. El segle XX ha construït un teixit de negocis comuns, de problemes compartits, d’aventures empresarials i personals… Aquest llibre en pretèn ser la crònica, àgil i al mateix temps precisa. Avui, si l’eix mediterrani és una realitat esperançadora, si els governs que el formen es reuneixen periòdicament i si empresaris i cambres de comerç emeten informes i documents de cooperació econòmica catalanovalenciana és perquè la tradició de contactes, de negocis i d’expressions conjuntes té una vida molt més dilatada d’allò que tradicionalment es pensa. “La dècada que ens espera consolidarà unes bases materials, d’infraestructures i de concòrdia civil i social per a endinsar-se en un nou segle”.

La Commonwealth catalano-valenciana
Boira, Josep Vicent
Premi Trias Fargas d’Assaig Polític
Col·lecció L’Arquer. Edicions Columna.
ISBN: 978-84-664-1175-2

Quines són les causes del dèficit filosòfic que arrossega la cultura catalana contemporània? Aquest llibre ofereix un panorama bastant complet —i amarg— de les condicions acadèmiques i extraacadèmiques en què s’ha hagut de conrear als Països Catalans la filosofia, tota la filosofia, centrant-se, això sí, en les aventures personals i col·lectives dels qui han tingut la vel·leïtat de dedicar-se a la lògica. Hi són narrades amb amenitat i lucidesa l’estada de Bertrand Russell a Barcelona, la defenestració d’Eugeni d’Ors, les aberracions docents de Josep Daurella i Rull, la breu i fulgurant trajectòria intel·lectual de Joan Crexells, les peripècies eclesiàstiques de David Garcia Bacca i Miquel Soy, l’exili de Josep Ferrater Mora i la gestació del seu voluminós Diccionario de filosofía, la marginació de Manuel Sacristan, els conflictes de la Facultat de Filosofia de València en els anys 70… El resultat és una història de la filosofia apartada en molts aspectes de la imatge «abstracta» i «idealitzada» que sol oferir la historiografia filosòfica a l’ús.

Història social de la filosofia catalana. La Lògica (1900-1980)
Serra, Xavier
Editorial Afers
2010, 270 pp.
ISBN: 978-84-92542-25-3

www.editorialafers.cat