Si José María Simó Nogués, Manuel Broseta, Emilio Attard, Vicente Iborra, José Antonio Noguera o Joaquín Maldonado levantaran la cabeza y pudieran opinar sobre lo que ha ocurrido con la fusión de las cajas de ahorro valencianas, manifestarían su disconformidad sin reservas. Esta decisión ha supuesto la liquidación  del gran proyecto financiero que se lleva gestando, en distintos frentes, desde hace más de 150 años en este país, que cada día se aproxima más a la categoría de sucursal bancaria. Esto no tiene por que ser intrínsecamente perjudicial para los intereses valencianos, pero supone un frenazo y marcha atrás para las pretensiones autonómicas del territorio valenciano.

El fracaso de las cajas de ahorro valencianas es financiero, económico y sobre todo político. Cuando Jordi Pujol puso en marcha el proyecto político que le permitió presidir la Generalitat de Catalunya a lo largo de 23 años, lo primero que hizo fue promover la operación Banca Catalana, que no fue un buen negocio financiero, pero sí constituyó una excelente plataforma para desarrollar el proyecto político catalán dotándolo de iniciativas e instituciones que aún perduran.

Por esa misma razón y con los mismos propósitos, las personalidades con visión autonómica, que durante los años de gestación de las inquietudes valencianas, proliferaron en nuestras latitudes, tuvieron una idea clara: la autonomía política no es posible sin autonomía financiera. Como la sociedad valenciana ha renunciado al poder financiero, en consecuencia ha perdido una de sus bazas fundamentales para disponer de poder político.

La operación de concentración de poder financiero más importante de la historia valenciana, la llevó a cabo un empresario del metal, que había surgido casi de la nada, José María Simó Nogués y que fue capaz de fusionar a varias cajas de ahorro de Valencia y Castellón bajo el paraguas de Bancaixa, la mejor marca financiera de la historia valenciana, después del Banco de Valencia, que al mismo tiempo fue controlado por Bancaixa.

Esta trayectoria de esfuerzo y aciertos se ha ido por la borda con la fusión o aproximación de Bancaixa con Caja Madrid y otros añadidos. De la componenda a la que ha llegado la CAM (Caja de ahorros del Mediterráneo, antes de Alicante y Murcia) con Cajastur, más vale no hablar, porque si se trata de mantener sueldos y cargos, los valencianos, todos y cada uno, podrían solicitar su parte alícuota, de unas entidades y lo que significan, a los que las personas que las rigen no les han aportado apenas nada.

En todo este asunto habría que barajar el papel de los políticos, -los que mandan y los de la oposición., el de los componentes de las asambleas de las cajas de las entidades fundadoras; el de los empresarios, el de los intelectuales y el de los ciudadanos que algo podrían decir acerca de unas entidades con trayectoria histórica, que han sido vinculadas a quien ha decidido el Banco de España. El mismo Banco de España que a mediados del siglo XIX dificultaba la viabilidad de los incipientes bancos valencianos.

La sociedad valenciana tiene derecho a saber cual a sido la gestión, acertada o desacertada, de quienes han regido los destinos de las cajas de ahorro en los últimos años, por qué han dimitido sus directores generales, por qué no se fusionaron las dos grandes cajas de la Comunidad Valenciana en los últimos quince o veinte años y por qué la miseria de los intereses partidistas y personales no han sido capaces de poner los mimbres para hacer el cesto de la gran entidad financiera valenciana. Los políticos han fracasado en la resolución de los intereses financieros y económicos de la Comunidad Valenciana y por tanto, han asfixiado su propio proyecto de dimensión política.

Xavier Ribera és periodista

(Article publicat al diari El País, el 24 de juliol del 2010)

Bon dia a tothom, en nom de la Fundació Emili Darder vull saludar el naixement de la Fundació Valencianista i Demòcrata Josep Lluís Blasco, amb la convicció que compartim els mateixos objectius de promoure els valors de la democràcia, la pau, el respecte pel medi ambient i la solidaritat, com a fonaments del nacionalisme progressista.

Emili Darder, qui dóna nom a la Fundació tutelada pel PSM, fou batlle de Palma durant la II República. Impulsà importants reformes, especialment en els camps de la salut pública i l’educació.  Era metge de professió, d’una família benestant, fet que no impedí el seu cruel afusellament pels feixistes, tot i estar agonitzant per mor d’una malaltia cardíaca.  Emili Darder, juntament amb Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Guillem Forteza, i d’altres, a més, forma part del moviment ideològic que anomenem mallorquinisme polític, que posà les bases del nacionalisme a Mallorca.  Són un conjunt d’intel·lectuals, de profundes conviccions democràtiques, que donen el pas a la política defensant la llengua i cultura catalanes i l’autogovern.

Des de fa poc més d’un any la Fundació Emili Darder ha rebut un nou impuls amb un Patronat ampli de persones del món cultural, social i medi ambiental de les Illes.  Acabam de publicar el llibre “el nacionalisme progressista a les Illes Balears”, un recull d’articles de persones del món dels partits polítics, de la cultura, del periodisme, que reflexionen obertament sobre els reptes i el futur d’aquest espai polític al nostre País.  Molt prest publicarem la tesi doctoral sobre Emili Darder de Catalina Sitjar, i passat l’estiu el llibre “Un nacionalista al Senat”, a partir de les meves intervencions al Senat.  Apart organitzam conferències i debats sobre temes diversos.  L’objectiu, a més de difondre els ideals nacionalistes, és crear espais de debat i reflexió serena, superant la immediatesa de la vida política per aprofundir en els grans temes ideològics del nostre País, amb una visió global.

I  aquí és on les nostres respectives fundacions poden trobar espais de col.laboració.  Hem de reconèixer que el nacionalisme viu uns moments de desconcert en l’àmbit estatal, coincidint amb el desacomplexament del nacionalisme espanyol, que ha passat a la ofensiva de bell nou a l’ofensiva.  El Partit Popular, Rosa Diez, secundats per un acomplexat PSOE són el braç polític d’una cohort de opinadors, tertulians, mal anomenats periodistes que arenguen la tropa vint-i-quatre hores al dia des de la immensa majoria de mitjans de comunicació.

Mentrestant, els partits nacionalistes, lluny de compartir una estratègia de mínims per tal d’intentar aconseguir uns objectius comuns, servim de crossa al partit de govern de torn quan ens necessita per aprovar pressuposts o determinades lleis.  Així, els partits nacionalistes ens anam conformant amb les miques que cauen de la taula dels partits espanyols mentre ens hem guanyat la fama d’insolidaris, egoistes, xantatgistes, fonamentalistes,… Ells són els qui defensen els interessos generals, nosaltres interessos perversos; ells defensen diuen defensar el bilingüisme, quan imposen el monolingüisme; ells practiquen l’espoli fiscal, i ens acusen d’insolidaris,…

I quan CIU, PNB, ara ERC o BNG, han donat suport al PSOE, abans al PP, a canvi de petites concessions, s’ha anat consolidant un model d’Estat centralista i excloent.  La concessió dels canals de radio i televisió, consolidant un gran retrocés de la llengua catalana; el disseny radial de les infraestructures de transport: AVE, autopistes, … connectant amb Madrid i marginant els eixos econòmics mediterrani i cantàbric i les connexions amb Europa; la concentració d’inversions d’AENA a Barajas per centralitzar els vols internacionals, en perjudici de Barcelona o Palma; les macro inversions a IFEMA que va fagocitant la política firal en detriment de Barcelona, València, Bilbao; el disseny institucional, Congrés i Senat, que ni de lluny és la Cambra de representació territorial; la oficialitat de les llengües a l’Administració pública; l’ensenyament de les llengües oficials de l’Estat en el sistema educatiu espanyol; la presència del català a Europa,… són grans temes que PP i PSOE han coincidit en el seu desenvolupament, a esquenes dels interessos dels nostres països.

D’aquí la nostra proposta: que les nostres fundacions, juntament amb les dels altres partits nacionalistes de l’Estat, encetem aquest debat intentant posar les bases perquè els nostres partits, quan siguem necessaris, estiguem d’acord amb un mínim comú denominador, irrenunciable, sense el qual no comprometem el nostre suport parlamentari.

Desitjant fer molt camí conjunt, reiter la nostra felicitació a la Fundació Demòcrata i Valencianista Josep Lluís Blasco.

Gràcies.

Pere Sampol és Director de la Fundació Emili Darder

Pel que jo he llegit, els aspectes biogràfics més importants de Josep Lluís Blasco es troben molt ben reflectits en els escrits de Xavier Serra. Les dades sobre Blasco per a una història contemporània del País Valencià, cultural i política, allí estan.

Jo només parlaré d’alguns trets de Blasco que, després de més de trenta anys d’amistat i tracte quasi diari amb ell, han quedat en la meua memòria com a definitoris de la seua personalitat.

Com que tenia un fons escèptic molt saludable, ell i jo es rèiem de les argumentacions embullades de molts textos de filosofia (no analítica) i també de les argumentacions, igualment abstruses, de molts conferenciants, que tot i ser molt progressistes, des del marxisme i la dialèctica, intentaven de modificar inclús la lògica; però ell deia, i amb raó, que la lògica és com la mare, que només n’hi ha que una, i no es pot modificar. De veritat, i ja que ambdós teníem aquesta formació en lògica, el plantejament de la seua revisió o modificació ens resultava incomprensible i, sobretot, venint aquest intent de personalitats intel·lectuals que gaudien de certa excel·lència i prestigi –estic pensant en el professor de filosofia italià Galvano della Volpe. Blasco es reia d’aquests intents i jo també. Imagineu-vos que algú volgués rectificar l’aritmètica.

La seua bonhomia i intel·ligència traspuaven constantment en les relacions amb els altres. Però era incapaç de trair el coneixement. Si era precís parlar bé d’algú que no s’ho mereixia, ell callava, i, a més, mai malparlava de ningú. El seu criteri portava a avaluar el que deien o feien les persones, no mai a qualificar-les en el terreny personal. Li agradava comprendre les ments més insignes i defugia de qualsevol tipus de pompositat. Era d’aquelles persones –els seus companys ho dèiem constantment– que pagava la pena parar l’orella i sentir el que deia, ja fos una observació o una reflexió, encara que es tractara d’una conversa aparentment intranscendent. El nostre cap de Departament i aleshores catedràtic de Lògica, que no era precisament ni un amic ni un adepte de Blasco, em va dir en una ocasió que no oblidaré: «En el cas de Blasco, únicament la seua capacitat especulativa supera la seua intel·ligència pràctica.» I això era molt, venint d’on venia.

Enric Casaban és president de la Societat de Filosofia del País Valencià.