A iniciativa de l’escriptor Josep Lozano i amb el suport, entre d’altres, de la Fundació Valencianista i Demòcrata, més de 20 ciutats del País Valencià celebraran aquest 4 de setembre la primera edició de la Festa Estellés. Una festa dedicada a recordar un dels més grans poetes valencians, que va nàixer un 4 de setembre del 1924.

Com bé explica Josep Lozano, “la nostra cultura passa per moments difícils fins al punt que pot perillar la seua mateixa existència en un futur més o menys proper. Davant d’aqueixa situació hi ha tota una gamma d’actituds a adoptar, les negatives o derrotistes –i a lamentar-se sempre estem a temps– o positives o encoratjadores, amb què crear i imaginar recursos que ens reforcen i ens donen cohesió en defensa d’allò que és consubstancial amb nosaltres, allò que estimem: la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre país.

Vicent Andrés Estellés, sense cap mena de dubte, és el poeta més pròxim i d’una obra més accessible i receptiva en amplis estrats populars. D’ací que proposar una festa amb la intenció que tinga continuïtat en anys futurs, i establir-la com una tradició nostra, dedicada a la seua memòria haja donat com a fruit la celebració de més de vint sopars i festes literàries arreu del País Valencià i, fins i tot, a Barcelona per al dia 4 de setembre. Festes que tinguen tres coses comunes, segons explica Lozano: cuinar un plat del nostre país, amb la seu beguda corresponent, sopar o dinar ben dinats o sopats illegir un poema d’Estellés, el que més us agrade en una festa que hauria de ser lúdica i popular.

La Festa Estellés pren la seua inspiració en Escòcia, en la festa que fan el 25 de gener de cada any, que ha arrelat fermament com a celebració identitària –la fan ja dos segles i escaig– el “Burn’s souper”, per celebrar el naixement Robert Burns (1759-1796), un popular poeta en llengua escocesa. On després d’un àpat amb haggis, un embotit escocès, es beu i es canta l’Auld Lang Syne, i després es reciten i canten cançons del poeta i d’altres poetes.

De moment, la Festa Estellés es celebrarà a Alboraia, Alginet, Barcelona, Benimaclet, Benimodo, Benaguasil, Benircarló, Burjassot (poble natal del poeta), Canals, Dénia, Elx, Guardamar, la Núcia, Manuel, Montcada, Montserrat, Otos, Picanya, Sant Joan, Teulada, Torrent, Vilamarxant i Vinaròs.

Si voleu sumar-vos a la Festa o demanar-vos informació, feu-ho a través de la nostra direcció de correu electrònic: fundació@paisvalencia.org.

Escola, entitat cívica sobre la qual descansa el nacionalisme valencià, ha entès que és el moviment nacionalista, i no la resta d’entitats del món de l’esquerra espanyola, qui ha de liderar aquestes celebracions i ha actuat en conseqüència.

Com es pot llegir a la web d’Escola Valenciana (www.escolavalenciana.com), “el 9 d’octubre, la diada de les valencianes i els valencians, volem que formes part de la Festa pel Valencià, l’acte de cloenda de la celebració dels 25 anys de Trobades. Per a tancar les celebracions dels 25 anys de les primeres Trobades d’Escoles en Valencià, estem organitzant una gran Festa pel valencià  emmarcada en la celebració del dia més simbòlic per als valencians i valencianes, el 9 d’octubre. Els protagonistes d’aquest homenatge a l’activisme cívic són els mestres, els alumnes i els pares i mares que estimen i aposten per la nostra llengua”.

Escola Valenciana té previst, durant tot el dia, celebrar una gran Festa pel Valencià en el Passeig Marítim de València, amb un gran concert de música de colofó. Des de la Fundació, desitgem a Escola Valenciana tots els èxits i els animem a continuar en aquest canvi de rumb que han donat per al 9 d’octubre.

També volem destacar, en breu ho posarem en l’apartat de Documents, el llibre commemoratiu dels 25 anys de Trobades, que ha escrit Víctor Labrado, amb el disseny de Mariscal i les fotografías de Francesc Vera. Si voleu més informació, de moment podeu clicar ací.

Josep Vicent Boira va guanyar l’última edició del Premi Trias Fargas que atorga la Fundació Catdem, amb La Commonwealth Catalano-valenciana. A principis d’octubre, farem a València la presentació d’aquest assaig fonamental per entendre el paradigma de relacions entre Catalunya i el País Valencià que ens proposa Boira. Els mantindrem informats del dia, hora i lloc. Boira també col·labora en La Vanguardia amb articles d’opinió que deixen entreveure aquesta nou paradigma i dibuixen una perspectiva de treball que cal anar aprofundint. Els adjuntem una de les seues últimes col·laboracions, publicades en juliol d’enguany”.

“Para entender a Valencia, hay que leer a Joan Fuster, sí. Pero también hay que leer a Azorín, José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, alicantino de Monòver, escritor, periodista y mal estudiante de derecho en la capital valenciana entre 1891 y 1893. Un poco por escribir en castellano y un mucho por su coincidencia con el régimen franquista, Azorín es poco apreciado en el País Valenciano. Sin embargo, es una de las personas que con más intuición retrataron el carácter local. En uno de sus escritos, señaló la enorme influencia de lo Fatal, con mayúscula, en la vida de este país, de la fatalidad como mantra de los valencianos. Pero fatalidad en el sentido menos desgraciado y más relacionado con la percepción de inevitabilidad de lo que acontece. Por ello, Azorín juzga a los valencianos como fieles herederos, sin ellos saberlo, del islam, contra quienes, por cierto, se construyeron como pueblo. Entre huertas, acequias y perfumes de azahar, la bandera verde de los creyentes flamea todavía en Valencia, agitada por la brisa de la fatalidad. Y acostumbrados durante largo tiempo a este destino, los valencianos han acabado aceptando esta carga que en realidad los enaltece. Ello tal vez explique su aparente falta de reacción ante tantos escándalos y corrupciones como los destapados en los últimos meses. La aceptación de la fatalidad tiene también su reverso, “la serenidad bella e inalterable (…) de quien, ante lo exterior, se repliega sobre sí mismo, impasible por fuera”. “Esa serenidad procede del sentimiento hondo de lo Fatal”, escribe Azorín. En cualquier sociedad, la combinación entre la asunción de la fatalidad y la melancolía resultante hubiera sido mortal: véase el caso napolitano o el de algunas viejas y honradas ciudades castellanas, de esquina conventual y tránsito adormilado. Pero en Valencia, la fatalidad nunca ha sido melancólica, ni dada a tocar la mandolina. Al contrario. Los valencianos, imbuidos de un sentimiento de estar por encima de los hechos de la política yde la vida pública (en realidad, eso es la fatalidad, una cierta soberbia), se dedican a vivir y a desarrollar las acciones que les son placenteras, justas y reconfortantes. Este hecho explicaría la aparente contradicción, la sorprendente paradoja del brutal bloqueo político de la Comunitat Valenciana y de la enorme vitalidad de sus “cuerpos intermedios”.La reacción del valenciano medio ante la política es la de observar con escepticismo la desgraciada actitud de sus dirigentes. No hace mucho, uno de los principales líderes socialistas no dudaba en afirmar que “Camps y la alcaldesa de Valencia son gente deshonrada”, a lo que pocas horas después una de las principales líderes populares respondía: “Zapatero es un miserable, incompetente e ignorante”. Las citas son textuales. Ante este espectáculo, la fatalidad se impone. Pero esta actitud, en lugar de conducir a la melancolía, llama a la acción. Pero la llama en el campo privado, en el de las creencias sociales, en el del combate personal y familiar, en el de los colegios y escuelas, en las asociaciones y fiestas, en las calles y plazas, en su íntima conciencia, el valenciano medio vuelca la energía que no quiere, ni puede, dedicar a la vida pública, usurpada desde hace tiempo por los hados de la fatalidad. “No hay liderazgo en la Comunitat Valenciana”, se suele decir. Pero, en realidad, ¿cuándo lo ha habido?, ¿con el president Lerma, con Olivas, con Zaplana?

La aceptación de la fatalidad en realidad demuestra la consistencia de una sociedad, su profunda fe en sí misma, aunque no en su entorno. El revolucionario Thomas Paine escribió en 1776, en vísperas de la gran agitación americana, su decisiva obra Sentido común y en ella acuñó una frase que debería ser bordada en la bandera verde que ondea en las huertas y en las ciudades valencianas: “La sociedad es producto de nuestros deseos; el gobierno, de nuestras debilidades”. Así es en realidad: la diferencia sociedad-gobierno, la enorme y dramática divergencia entre vida social y vida pública en el País Valenciano explica muchas cosas de lo que acontece en estas tierras. Fatalidad ante lo público, vigor en lo privado. Así se entiende que, mientras las instituciones públicas ahogan al valenciano retirando sus ya escasas subvenciones, más de 85.000 escolares, de infantil hasta bachiller, hayan participado en la última campaña del Premi Sambori-Fundació Escola Valenciana, dedicada a promover el uso de la lengua en los escalones educativos del país. Sinceramente, creo que en Catalunya no hay ejemplos de una movilización y efervescencia escolar tal por la lengua propia. Hay, tal vez, menos fatalidad.

JOSEP VICENT BOIRA, profesor de la Universitat de València.”

Ara els deixem unes quantes opinions sobre aquesta hipoteca per al futur del poble valencià, que ha estat la pèrdua de Bancaixa i la CAM. També la ressenya que el diari Levante va fer del debat que va tindre lloc a València.

Notícia del Levante-EMV sobre el debat

Article de Alejandro Mañes al Levante-EMV

Entrevista a Josep Vicent Boira en Vilaweb

Article de José Antonio Zarzalejos a La Vanguardia

Blog de Salvador Enguix en La Vanguardia

Blog d’Enric Morera

Però la qüestió té gràcia. L’any 2001 l’aleshores secretari general del PSOE, Joan I. Pla, es va fer una foto amb altres dirigents del Bloc i d’EU, i es va comprometre a defensar el requisit lingüístic. I ara quan arriba el moment de la seua defensa, la nova direcció del PSOE fa el contrari, però el súmmum del cinisme, és que ha estat el diputat Joan I. Pla qui s’ha encarregat de defensar la posició del seu grup, això sí, en aquest article concret van votar en contra, però la llei en el seu conjunt a favor. Serà que ens volen fer a tots ximples, perquè una altra cosa seria pitjor.

Ara no em diran vostès que això de la diputada votant una cosa i manifestant-se per la contrària, no deixa de tenir la seua gràcia. Encara que el més curiós és la pràcticament nul·la reacció de les entitats allí presents. I dic jo, no s’hauran assabentat o és que no voldran saber.

I és que això del valencianisme transversal té aquestes coses, tot i que a l’hora de la veritat, la cabra siempre tira al monte. El PP en això no enganya. Sempre han estat a la contra i aquesta vegada no s’han equivocat.

Això sí, després hem d’aguantar per part d’alguns dirigents del PSOE valencià, i no va per tu Jorge, tu com el PP també ho tens clar, aquest discurs culturalista de bla, bla, bla … i la culpa de tot la té el PP. Els fets parlen per si sols, ara voteu al costat del PP aquesta llei, doneu suport la desaparició de Bancaixa i la CAM i el que et rondaré morena.

Vosaltres podeu pactar amb el PP temes de molta força, però cuidadín que ho facen altres, perquè en aquest cas l’adjectiu de traïdor, la pinça, etc. Es queden curts. La realitat és aclaparadora, per molt que la cort de palmers-columnistes isquen a defensar-los. Amb la que està caient no veig molt clar que ells siguen l’alternativa.

Anem a esperar a veure la reacció del valencianisme cultural, civil i educatiu. De la seua reacció traurem les nostres conclusions i amb aquestes conclusions s’haurà d’actuar. O és que una altra vegada anem a deixar passar un fet de tanta transcendència i tots tant amics. Amb mi que no compten. Jo no cobre subvencions.

Pere Mayor

Han passat els anys. El govern de Camps no sols no ha caminat per la senda de la normalització, sinó que ha pres el camí que, ni tant sols Zaplana, va gosar caminar. Davant això, tu i el teu grup parlamentari heu pactat la Llei de la Funció Pública amb el PP de Camps, on el requisit ni apareix. El PP no sols està laminant l’escola en valencià, sinó que d’ara endavant, amb el vostre ajut, els opositors hauran de demostrar que saben valencià una vegada hagen aprovat l’oposició. No mai abans. O siga, que el teu secretari general, successor teu, t’ha fet defensar tot el contrari que el que tu, quan vas ser secretari general, defensares. . Pactant amb el PP, és clar.

En els últims dies, Ximo Puig, el teu company d’escó, estava molt irritat amb Morera perquè el Compromís havia pactat amb el PP la Llei de Règim Local, per garantir entre altres que amb un regidor s’hi pot tindre grup municipal, mentre que el PSOE havia decidit excloure’s. De fet, Ximo li va retreure a Morera eixa cançoneta de que si la gent del BLOC som de dretes perquè pactem amb el PP en algun Ajuntament. Mira, jo no vaig pactar amb Camps l’Estatut. Ni estic d’acord amb la pèrdua de Bancaixa i la CAM, que els membres nomenats pel teu partit a Bancaixa i la CAM aprovaran. T’insistisc: pense que la foto de l’11 de maig del 2001 va ser positiva. Ribó segur que ho pensa. Només tu has canviat d’opinió. No trobe explicació. O sí, perquè el teu company Ximo Puig és capaç de votar en contra del requisit lingüístic o contra l’Institut Ramon Llull en les Corts i al mateix temps enrotllar-se amb la bandera de la llibertat d’expressió per defensar les emissions de TV3 a Morella. Que algú els explique a la gent d’Escola Valenciana per què, per exemple, Ximo Puig diu sí a la TV3 i no al requisit lingüístic.

En conseqüència em pregunte per què Escola Valenciana, Acció Cultural i tants altres entitats que han impulsat una plataforma pel Requisit Lingüístic, amb el nom de Sí al Valencià, encara no han fet declaracions contundents contra la decisió del PSOE de votar contra el requisit. Dic jo que tampoc no passaria res si aquestes entitats no pensaren només en les ajudes públiques que reben (s’entén que del PP no, per tant, vostès mateix) i foren exigents, d’una vegada per totes, amb un partit, el PSOE; que no sols ha permès la pèrdua de les caixes valencianes d’estalvi o l’Estatut, sinó que ara vota contra el requisit. Sempre, poca casualitat, de la ma del PP.

Pere Mayor, president de la Fundació Valencianista i Demòcrata

El fracaso de las cajas de ahorro valencianas es financiero, económico y sobre todo político. Cuando Jordi Pujol puso en marcha el proyecto político que le permitió presidir la Generalitat de Catalunya a lo largo de 23 años, lo primero que hizo fue promover la operación Banca Catalana, que no fue un buen negocio financiero, pero sí constituyó una excelente plataforma para desarrollar el proyecto político catalán dotándolo de iniciativas e instituciones que aún perduran.

Por esa misma razón y con los mismos propósitos, las personalidades con visión autonómica, que durante los años de gestación de las inquietudes valencianas, proliferaron en nuestras latitudes, tuvieron una idea clara: la autonomía política no es posible sin autonomía financiera. Como la sociedad valenciana ha renunciado al poder financiero, en consecuencia ha perdido una de sus bazas fundamentales para disponer de poder político.

La operación de concentración de poder financiero más importante de la historia valenciana, la llevó a cabo un empresario del metal, que había surgido casi de la nada, José María Simó Nogués y que fue capaz de fusionar a varias cajas de ahorro de Valencia y Castellón bajo el paraguas de Bancaixa, la mejor marca financiera de la historia valenciana, después del Banco de Valencia, que al mismo tiempo fue controlado por Bancaixa.

Esta trayectoria de esfuerzo y aciertos se ha ido por la borda con la fusión o aproximación de Bancaixa con Caja Madrid y otros añadidos. De la componenda a la que ha llegado la CAM (Caja de ahorros del Mediterráneo, antes de Alicante y Murcia) con Cajastur, más vale no hablar, porque si se trata de mantener sueldos y cargos, los valencianos, todos y cada uno, podrían solicitar su parte alícuota, de unas entidades y lo que significan, a los que las personas que las rigen no les han aportado apenas nada.

En todo este asunto habría que barajar el papel de los políticos, -los que mandan y los de la oposición., el de los componentes de las asambleas de las cajas de las entidades fundadoras; el de los empresarios, el de los intelectuales y el de los ciudadanos que algo podrían decir acerca de unas entidades con trayectoria histórica, que han sido vinculadas a quien ha decidido el Banco de España. El mismo Banco de España que a mediados del siglo XIX dificultaba la viabilidad de los incipientes bancos valencianos.

La sociedad valenciana tiene derecho a saber cual a sido la gestión, acertada o desacertada, de quienes han regido los destinos de las cajas de ahorro en los últimos años, por qué han dimitido sus directores generales, por qué no se fusionaron las dos grandes cajas de la Comunidad Valenciana en los últimos quince o veinte años y por qué la miseria de los intereses partidistas y personales no han sido capaces de poner los mimbres para hacer el cesto de la gran entidad financiera valenciana. Los políticos han fracasado en la resolución de los intereses financieros y económicos de la Comunidad Valenciana y por tanto, han asfixiado su propio proyecto de dimensión política.

Xavier Ribera és periodista

(Article publicat al diari El País, el 24 de juliol del 2010)

En l’edició d’aquesta obra, editada per Publicacions de la Universitat de València, han col·laborat Valencians pel Canvi, la Unió de Periodistes Valencians i la Fundació Valencianista i Democràtica Josep Lluís Blasco.

En el text de presentació del llibre, que signen el vice-president de la Fundació Valencianista i Demòcreata, Francesc Pérez Moragón, i també Antoni Furió, Gustau Muñoz i Francesc Bayarri, es recorden els trets biogràfics més destacats de Francesc de Paula Burguera, des de la seua amistat amb Joan Fuster fins la censura que va patir, com a columnista, en els darrers anys. Des de la seua producció teatral i poètica dels primers anys fins el seu pas per la política (va ser diputat a les Corts i fundador del Partit Nacionalista del País Valencià).

Pel seu interès, els adjuntem una l’entrevista que Alfons Garcia ha publicat al diari Levante i una altra entrevista d’Ester Pinter que el diari Avui va publicar a principis d’enguany.

El 29 de juny, a les Corts Valencianes, amb els vots a favor del PP i PSOE i el vot en contra del Compromís van aprovar la nova Llei de la Funció Pública, que no reconeix el requisit lingüístic. Eixe mateix dia, al diari El País, ens trobàvem amb aquest magnífic article de Manuel Pérez Saldanya, vice-president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua parlant-nos del concepte de competència lingüística. Si llegim l’article encara ens sobta més el vot del PSOE en contra del requisit.