Josep Lluís Blasco Estellés, nascut a Sagunt, el 1940, va ser un dels més brillants i aguts pensadors valencians del segle XX. Es dedicà acadèmicament al conreu de la filosofia, especialitat en la qual tingué una notable i beneficiosa influència. Els coneixements que començà a adquirir des de ben jove sobre la filosofia contemporània i, especialment, sobre l’anomenat corrent analític del llenguatge, el convertiren aviat en un dels principals impulsors de la renovació i la modernització dels estudis filosòfics al País Valencià.

La seua carrera docent fou precoç: tot just llicenciat, començà a professar en la Facultat Filosofia. Es doctorà amb una tesi sobre la filosofia de Wittgenstein, en un moment en què aquest corrent de pensament era ací pràcticament desconegut. Tingué, d’altra banda, unes conviccions polítiques molt fermes, que el portaren a militar ja durant la Dictadura de Franco en partits nacionalistes clandestins. A l’inici de l’etapa democràtica, en uns anys de fervors col·lectius i d’incertesa generalitzada, la seua dedicació a la política encara s’intensificà i esdevingué gairebé exclusiva.

Passats aquests anys, tornà a concentrar-se en la vida acadèmica i en els seus estudis de la filosofia contemporània, sense abandonar mai, però, el compromís polític i cívic. El 1983 fou nomenat catedràtic de Metafísica i Teoria del coneixement de la Universitat de València. I en aquesta Universitat fou, en diferents ocasions, degà de la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació. Des d’aquest càrrec contribuí intensament a la democratització i la valencianització de la Universitat.

Els seus escrits sobre Descartes, Kant, Russell, Wittgenstein, el positivisme lògic o Quine, aplegats en diverses monografies i manuals acadèmics i en el recull d’articles La nau del coneixement, són sempre clars, precisos i ben fonamentats. Fou un espectador perspicaç de l’actualitat filosòfica, un comentarista lúcid i molt ben informat i un divulgador excepcional.

El problema central per a Blasco, com a pensador, fou el de legitimar la filosofia com una forma —tan feble com es vulga— de coneixement. Com el seu paisà Joan Fuster, fou un racionalista escèptic. Però, en el seu cas, trobà que no es podia prescindir de la filosofia. Per aquesta meritòria tasca filosòfica i acadèmica, Blasco va ser nomenat, el 1999, membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Paral·lelament, portà a terme una importantíssima actuació política que desembocà, l’any 1984, en la fundació del partit nacionalista Unitat del Poble Valencià, del qual sorgí, més endavant, el Bloc Nacionalista Valencià.

Pocs mesos després de la seua mort, que tingué lloc el març del 2003, la Universitat de València creà la Càtedra de Filosofia i Ciutadania Josep Lluís Blasco Estellés, amb el propòsit de difondre en l’àmbit acadèmic els valors cívics i les tendències intel·lectuals que aquest home singularíssim i compromès amb el seu país encarnava.

El 2010 s’institueix la Fundació Demòcrata i Valencianista “Josep Lluís Blasco”.