Emili Gómez Nadal
Emili Gómez Nadal (1907-1993) va ser un dels intel·lectuals més prometedors sorgits de la Universitat de València en el primer terç del segle XX, però la seua carrera com a professor i investigador va quedar decapitada per la victòria franquista de 1939, quan s’hagué d’exiliar a França. Malgrat això, durant tota la llarga absència mantingué bona part de l’atenció posada en els esdeveniments valencians —i els catalans, en general—, a través de la premsa i la comunicació epistolar amb alguns amics i familiars.
Durant l’ocupació alemanya de França (1940-1944) participà en la Resistència, amb càrrecs de responsabilitat. Però, cap a finals de la dècada de 1940, es va submergir en la vida privada, en part per motius personals, però potser també mogut per un cert desengany polític respecte a la realitat del comunisme —era època de purgues contra militants que havien resistit o havien estat en camps de concentració nazis. Durant aquest llarg període, primer a París, després a Valencio d’Agen, un petit poble pròxim a Tolosa de Llenguadoc on es va retirar en jubilar-se del treball de documentalista i traductor a la CGT —la central sindical comunista—, anà escrivint en uns petits quaderns escolars records de la seua vida diària, observacions sobre la política francesa i espanyola, reflexions sobre la situació de la llengua i la cultura catalanes, sobre el país —d’aquestes notes van nàixer el seu llibre El País Valencià i els altres (1972) i el recull Emili Gómez Nadal: diaris i records (2008).
Va ser un dels promotors de l’organització universitària Acció Cultural Valenciana i col·laborador del butlletí Acció Valenciana (1930-31). Participà en la creació de l’Agrupació Valencianista Republicana (1930) i fou membre del comité polític. Col·laborà en Avant, l’òrgan de l’AVR (1930-31), en el setmanari El Camí (1932-34) i en La República de les Lletres (1934-1936). Intervingué en les negociacions que dugueren a l’acord ortogràfic que es plasmà en les Normes de Castelló (1932).
Després d’un estada d’estudis a París, retornà a València, on va prendre contacte amb el PCE i amb la Unión de Escritores y Artistas Proletarios que encapçalava Josep Renau, va col·laborar a Nueva Cultura i presidí del Sindicat d’Ensenyament Mitjà i Superior de la UGT mentre mantenia la relació amb el valencianisme.
En esclatar la guerra s’integrà en els nuclis inicials del Quinto Regimiento, a Madrid, des d’on col·laborà al diari valencià Verdad, controlat per socialistes i comunistes. A primeries de 1937 fou nomenat secretari de Wenceslao Roces, sots-secretari del ministeri d’Instrucció Pública, Pel mateix temps, en fundar-se l’Institut d’Estudis Valencians, fou designat membre. Participà en la redacció de la ponència llegida per Carles Salvador, en representació del País Valencià, al II Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura.
Vençuda la República, passà a França i s’instal·là a París, on va treballar amb el comité de suport als exiliats dirigit per Louis Aragon i al Servicio de Emigración de Refugiados Españoles (SERE). El 1940, en envair França les tropes de Hitler, Nadal fou reclamat perquè reorganitzàs el PCE en la zona ocupada. Elegit secretari general de l’organització que restava al territori sota control alemany, s’encarregà de buscar, entre els exiliats espanyols, gent preparada per a formar part de les xarxes armades de la Resistència.
