Joan Fuster
Joan Fuster i Ortells (Sueca 1922-1992) fou un més importants escriptors en llengua catalana del segle XX i, en opinió d’alguns especialistes, l’assagista més destacat de la nostra literatura. D’altra banda, la seua obra de contingut més civil ha tingut un notable ressò social.
Llicenciat en dret a la Universitat de València (1948), va exercir com a advocat algun temps, però aviat es va professionalitzar com a escriptor, Es donà a conèixer amb els reculls de poemes Sobre Narcís (1948), Ales o mans (1949), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954).
Aviat començà a col·laborar en periòdics, primer de València i després de Barcelona i Madrid; fou una tasca de la qual depengué econòmicament fins que entrà com a professor —després catedràtic— a la Universitat de València (1983).
La seua obra assagística té dos vessants. D’un costat, hi ha els treballs sobre història cultural: La poesia catalana (1956) Poetes, moriscos i capellans (1962), La Decadència al País Valencià (1976), Literatura catalana contemporània (1972), Heretgies, revoltes i sermons (1968) i d’altres. D’un altre costat, hi ha les reflexions i opinions sobre temes de caràcter universal, en una mena d’examen intel·lectual, a través del qual passen tota mena de fets, sense distinció d’èpoques o de geografies, formant part d’una rica imatge del món i en ocasions expressat en forma d’aforismes. Són els escrits que es troben a El descrèdit de la realitat (1955), Les originalitats (1956), Figures de temps (1957), Indagacions possibles (1958), Judicis finals (1960), Diccionari per a ociosos (1964), Causar-se d’esperar (1965), L’home, mesura de totes les coses (1967), Consells, proverbis i insolències (1968), Examen de consciència (1968), Babels i babilònies (1972) o Sagitari (1984).
A més, féu traduccions d’Albert Camus i Ignazio Silone i una gran quantitat de pròlegs a obres alienes, que en certs casos són importants intervencions sobre autors de la nostra literatura (Salvat-Papasseit, Ramon Muntaner, Ausiàs Marc, Salvador Espriu, Josep Pla, Josep Carner, Vicent Andrés Estellés, Jaume Gassull o Joan Timoneda).
A més, col·laborà en obres col·lectives, fou jurat de diversos premis literaris, dirigí col·leccions dedicades a l’edició de textos i dirigí la primera etapa de la revista L’Espill (1978-1992).
Des de ben jove, va sentir una profunda preocupació pel País Valencià, un interès constant que ell mateix va anomenar “passió” i “obsessió” i que es mostra en bona part dels seus escrits i activitats. Entre els diversos aspectes que meresqueren la seua atenció té un lloc destacat el de l’adscripció nacional del poble valencià. Aquesta preocupació es manifestà en textos com ara Qüestió de noms (1962), Nosaltres, els valencians (1962), Destinat (sobretot) a valencians (1979), El blau en la Senyera (1977), Notes d’un desficiós (1980), Ara o mai (1981), Punts de meditació (Dubtes de la “Transición”) (1985) i País Valencià, per què? (1982).
A tota aquesta producció literària, Fuster sumà una gran activitat de relació intel·lectual i política, de la qual és testimoni una extensa correspondència epistolar, ara en curs de publicació.
