Manuel Sanchis Guarner
Un dels factors vitals més importants en la trajectòria de Manuel Sanchis Guarner (València 1911-1981) va ser l’impuls que el portà una vegada i una altra a lligar-se a propostes civils que tenien en comú el propòsit de millorar la societat en què havia nascut.
El compromís social i nacional de Sanchis Guarner fou palés sempre i es manifestà de moltes maneres, però particularment a través de dues línies d’actuació. Una va ser la investigació i la difusió dels coneixements que extreia de les seues recerques. La seua tasca com a lingüista, com a estudiós de la cultura tradicional i com a historiador fou enormement valuosa i es plasmà en la seua transcendental col·laboració en el Diccionari català-valencià-balear, dirigit successivament per Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, en l’Atlas Lingüístico de la Península Ibèrica i en altres obres col·lectives; igualment en una gran quantitat de títols propis: Gramàtica valenciana (1950), La ciutat de València (1971), Aproximació a la història de la llengua catalana (1980), Els poetes romàntics de Mallorca (1950), Els pobles valencians parlen els uns dels altres (1963-1968), Els molins de vent de Mallorca (1955), Les barraques valencianes (1957), Cançoneret valencià de Nadal (1960), Calendari de refranys (1951), La llengua dels valencians (1931), etc.
Un altre factor determinant de la personalitat i de l’obra de Sanchis Guarner va ser l’activitat en institucions, des de la participació, encara estudiant universitari, en Acció Cultural Valenciana i la Federació Universitària Escolar (FUE), o, ja llicenciat, en Proa, a l’actuació en les comissions que difonien el Diccionari català-valencià-balear, els aplecs dels “Amics de les Lletres” a la Mallorca de postguerra, la relació, a València, amb el grup que girava entorn de l’Editorial Torre, la presència en l’Ateneu Mercantil de València, el Centre de Cultura Valenciana, l’Institut d’Estudis Catalans o el Congrés de Cultura Catalana, la Reial Societat d’Amics del País, de València, a més de la direcció de l’Institut de Ciències de l’Educació, de la Universitat de València —on fou professor i catedràtic i on introduí els estudis de filologia catalana—, etc. A més, Sanchis desplegà una constant labor de promoció de la llengua i la cultura del país actuant en aplecs, fent conferències, anant allà on el demanaven d’anar.
Tenint en compte els riquíssims resultats d’aquest enorme esforç continuat i tenaç, que li reportà satisfaccions indubtables però també contrarietats i persecucions iniqües, es pot afirmar que Sanchis Guarner va fer una de les aportacions individuals més rellevants del segle XX a la cultura del país i, de manera singular, a la consolidació de la normativització —fou un dels signants de les Normes de Castelló, el 1932— i a la defensa de la normalització de l’ús de la llengua.
